pedres, pedres guardant un ordre. arreplegades del voltant. mans destres que han sabut enfilar-les cap al cel. suor derramada. al cap, l'anhel de l'home sedentari: un refugi.
ara, alens que ja no hi són. temps fugit.
esvaïda l'espenta dels habitants, elles, amb el seu silenci, van fonent-se, sense vidres, sense finestres, sense sostre... pedres. pedres tornant al seu origen, perdent la identitat de grup, tornant a ser poc a poc pedres del seu paisatge.
ara, la seua dignitat és la meua fascinació.
josep j.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada